El dijous passat vaig anar a veure el màpping que, com comença a ser tradicional durant les Festes de la Mercè, es projecta sobre la façana de l’Ajuntament de Barcelona.
Aquest any el màpping va ser encarregat a Playmodes. Playmodes és un estudi de creació audiovisual especialitzat en el que a vegades s’anomenen espectacles de la llum. En el cas de Playmodes podríem estar parlant de màppings o d’instal·lacions més envolvents basades en dispositius de llum. A aquestes darreres, l’espectador sol tenir una part activa transitant o participant de l’espai, i per altra banda l’àudio no acompanya sinó que és un actor principal.
L’obra es titula Colorama i vol il·lustrar una lluita en un món en blanc i negre on els colors introdueixen notes dissonants. L’opció de Playmodes per al màpping d’aquest any generava una expectativa, força ben satisfeta, de trencar amb la inèrcia de moltes de les propostes d’anys anteriors. En aquells casos, la proposta estètica queia una vegada i una altra en els llocs comuns que, malauradament, es van establir amb molta força durant el temps que la disciplina del màpping va sortir dels contextos més artístics, experimentals o del món del VJing i va esdevenir popular entre el gran públic. M’estic referint a unes estètiques i iconografies molt infantilitzades, massa presència dels recursos narratius tradicionals que no sempre s’ajusten als codis del màpping, ús de l’espectacle per a emetre missatges amb un to entre propagandístic sobre l’edifici o la ciutat en qüestió i moralista en els valors contemporanis, entre altres vicis. El vídeo incrustat tot seguit conté algunes mostres d’aquests recursos i estètiques que, tot i que en algun cas poden tenir sentit, són objecte d’un abús total i saturen el panorama del que veiem als encàrrecs de caire més públic-institucional:
Em disposo fer una crítica de la proposta de Playmodes que, al contrari del que tot just comentava, fa un ús intel·ligent dels codis basats en l’abstracció i elements gràfics i colors molt primaris i simples, hereus de la cultura de la comunicació desenvolupada durant el segle XX. Hi ha un ús extensiu de la sincronia audiovisual entre cops sonors i lumínics, o establint altres relacions sinestèsiques entre el que passa i el que es veu. Dit en altres paraules, recuperem una de les dimensions irrenunciables del màpping, que és el rol de la façana com a llenç d’una sèrie de manifestacions visuals que, no obstant, no haurien d’haver d’atendre literalment l’arquitectura de l’edifici. És a dir, l’edifici ja hi és, i no hauria de ser necessari o obligatori llegir-lo.
En realitat, el que veiem a aquest màpping no aporta cap innovació (o molt poca) amb relació a d’altres treballs de Playmodes o de la trajectòria anterior dels seus membres. De fet, tant Santi Vilanova com Eloi Maduell en qualitat d’ànima de l’estudi, com en aquest cas concret Miki Arregui i Eduard Llorens, com un dels artistes visuals col·laboradors i coordinador respectivament, han estat membres actius del col·lectiu Telenoika i van participar d’una manera o una altra en una obra de referència com és el màpping d’inauguració de l’edició de 2011 del Kernel Festival a Desio, Itàlia. Al començament de Colorama veiem, precisament, algunes picades d’ullet a aquesta obra mestra:
Malauradament Colorama queda força lluny del màpping del Kernel. Parlo d’àudio per a començar a parlar dels aspectes que menys em convencen. Ja que és precisament un canvi en l’àudio, des de l’estil més electrònic que dominava fins ara cap a quelcom d’inspiració més retro de primera meitat del segle XX, el que fa de punt d’inflexió al qual s’arriba sense una progressió o clímax clar. A partir de llavors la peça tampoc es tanca d’una manera convincent. Si abans d’aquest punt teníem una sèrie de jocs audiovisuals que podien convèncer o agradar més o no tant, però mantenien una certa coherència, ara sembla que es perd el focus, i l’espectacle pren un caire una mica més proper a aquelles tendències d’anys anteriors que comentava al principi, sobre el màpping més popular en el sentit d’habitual entre el gran públic.
Si a això hi sumem algunes repeticions de motius musicals que ni passen del tot desapercebudes, ni tampoc queden emmarcades en una estètica clara basada en la reiteració, i el fet que en la sonorització potser hi falta una mica de potència o algun altre paràmetre que en la meva ignorància no sé precisar millor, tenim que a Colorama l’àudio no acaba de funcionar de la manera com sospito que els seus autors voldrien.
Com a conclusió de la valoració dels aspectes artístics de l’obra crec que Playmodes encerta fins a cert punt fent una aposta continuista amb relació al seu treball, sense arriscar en experiments que potser no funcionarien i atès que, per altra banda, la proposta sí que es trencadora amb el que d’altres ja han fet al mateix espai. No obstant, el client de l’encàrrec, i una part de tradició d’expectatives populars, sembla que pesen massa i no permeten fer una obra d’art rodona.
Aquesta valoració va acompanyada de la reflexió sobre si les condicions tècniques de l’espectacle em van permetre veure i sentir el que els artistes volien, com avançava fa un moment. Per una banda hi havia un problema de contaminació lumínica, que es podria haver evitat i que des del meu punt de vista és inacceptable en un espectacle de màpping d’una capital del disseny i la cultura com Barcelona. A més, però, la presència d’una tarima ocupant la meitat de les zones idònies d’observació del màpping i d’una torre que resta visibilitat desllueixen força l’espectacle. Ja que no és només o no tant una qüestió d’aforament. En el màpping també hi intervé de quina manera l’espectador es sent integrat a l’espai on es troba la façana on es projecta. En aquest cas és la Plaça de Sant Jaume. Si no podem garantir que la plaça ofereixi la seva majestuositat i percepció d’amplitud naturals perquè hi ha equipaments provisionals que la saturen, llavors potser l’Ajuntament s’hauria de plantejar si la seva seu, per totes aquestes raons, és l’espai idoni on plantejar aquesta mena d’intervencions artístiques.
Tant de bo, doncs, es vagi consolidant una altra manera de fer màppings a l’Ajuntament de Barcelona que sigui realment permeable a com el llenguatge evoluciona en aquesta disciplina tant jove. Però igualment i per raons de fons semblants, és important que el màpping no es faci només perquè toca, ven i està de moda: és l’Ajuntament qui té la responsabilitat de mostrar que pot satisfer els requeriments de producció propis d’un espectacle de qualitat.